Què és el primer que fas quan t’aixeques?
Visualitzar lo dia que m’espera. Meditar. Fer un repàs mental de la jornada que acaba de començar i ficar-me a tocar la guitarra i el piano amb un bon esmorzar sobre la taula.
Amb quin personatge famós aniries a fer un cafè?
M’agradaria anar-hi amb Ismael Serrano o Joan Manuel Serrat. I tinc la sort de ja haver-hi anat amb Aleida Guevara, la filla del Che, una experiència increïble.
Una cosa que t’emocioni.
Vore que mons nebots se saben les meues cançons i les tararegen quan estan entre el públic o qan els porto amb mi a la furgoneta i sona la meua música al ràdio-cd. M’emocionen també les amistats pures, fer piragua en companyia o en soletat, només lo riu i jo. M’emociona la de persones de bé que lluiten per la justícia.
Un moment del dia.
La nit. Just l’estona que va des de que em gito fins que m’adormo. Repasso el dia i penso en les persones que m’importen. És un moment especialment bonic i fructífer: les musses te fan companyia mentre t’adorms i la inspiració és més pura. Ara sí, cal tindre a mà una llibreta i un llàpis i una gravadora baix del coixí.
Un llibre que t’hagi marcat especialment.
Qualsevol de Neruda o d’Antonio Marina. També les novel•les històriques, lectures de filosofia i poesia i els llibres de física quàntica i energies, d’autors com Wayne W. Dyer, Eckhart Tolle, Eduard Punset, Deepak Chopra o James Redfield.
Un racó on trobar-se.
Los racons on trobar-se són aquells on et pots perdre. Formentera m’agrada especialment, també les ciutats i pobles amb riu i/o mar. Però sempre he dit que l’important no és tant on estàs sinó amb qui. Si la companyia és bona, lo lloc és només una anècdota més de l’entorn. Les persones fan agradables els llocs. De fet, crec fermament que tornem als llocs per tornar a les persones, a les vivències. Lo lloc a on vens al món no és on naixes sinó aquell on descobrixes qui ets tu en realitat. I això no sempre es tria. Te vas forjant a través del paisatge, que t’impregna, i també a través de les persones que tries per compartir el teu camí.
Què significa la presència contant de la sargantana?
Mons iaios, Ramon i Mercedes, eren pagesos. Com qui diu m’he criat al canalet (a la zona de Jesús), que encara conservem. Allí de menuda sempre veia sargantanes menudetes, dragonets, fardatxos. M’encantaven. Després, de més gran vaig descobrir Formentera, la menuda de les Illes Balears. És un lloc on hi vaig a desconnectar i inspirar-me, sola o en bona companyia. I allí hi ha una raça endèmica de sargantanes, especialment brillants, elegants, boniques. N’hi ha per tot arreu. És un animalet que m’ha acompanyat des de sempre. Ara, quan veig una sargantana és difícil que no me la compre: ne tinc per tota la casa i la furgoneta, com a objecte decoratiu, arracades, anells, penjolls, imans de nevera. Fins i tot porto un tatuatge a la mà esquerra en forma de fardatxet! La meua productora cultural se diu Lo fardatxo i lo canal youtube amb los meus vídeos se diu fardatxeta. Ja veus!
Què et va fer decidir a dedicar-te professionalment a la música?
Per mi és una filosofia de vida, no tant una faena. La meua afició és la meua professió i em sento privilegiada per això. No hi ha un dia a partir del qual digue: ara vull dedicar-me a la música. Més aviat la música i jo hem caminat juntes des de sempre, és una realitat inherent a la meua persona. Indestriable. La Montse que està dalt l’escenari és la mateixa que quan baixa. Me considero afortunada i la millor manera d’agrair este do és regalar-lo. Tinc lo dret, però també el deure de cantar i composar. M’agrada transmetre sentiments a través de la veu i puc fer-ho. És una manera de fer arribar el meu missatge: justícia, paisatge, riu, amor, llibertat...
Algun record especialment emotiu que t’hagi passat dalt d’un escenari.
Són molts anys, molts concerts, quilòmetres, records. És difícil triar-ne un... potser lo primer concert en solitari, amb la guitarra, al pub Tac-si de Tortosa, que ja no existix. Allí vaig començar a interpretar cançons meues. També los concerts que faig a l’Aragó són especialment emotius: la gent de Saragossa i Huesca, sobretot, se saben les meues cançons, inclús les que tinc en català! No es pot explicar lo que se sent quan tu comences a interpretar-la i és lo públic qui l’acaba de cantar mentres tu només toques lo piano o la guitarra.
Quina cançó sents més propera?
D’alguna artista que m’agrade? Trobo una cançó redona ‘Todo se tranforma’ de Jorge Drextler. Parla d’energia, de física quàntica. També ‘¿Y si fuera ella? d’Alejandro Sanz, ‘Duermes’, d’Ismael Serrano. Qualsevol de Serrat o alguna amb la veu de Noa. És difícil triar...
De les meues, te’n diré una de cada disc. Del primer, amb Isla de Buda, me quedo amb ‘Las flores del jarrón’ (la primera cançó que recordo haver composat); del segon, L’escriptor inexistent, ‘És com un miracle’ i de GEMINIS, tinc debilitat per ‘¿Quién mejor que tú?’. Tot i que sempre dic que natros, los compositors, només comencem les cançons, qui les acaba realment és lo públic quan l’escolta, perquè llavors la fa seua. I aquella lletra que has escrit veus que altres persones la senten pròpia. Això és lo millor.
Recordo quan et vaig conèixer, corrent amunt i avall amb una samarreta blava, defensant el riu per tot arreu. I ara, quan t’escolto, la música em sembla un reflex de tu mateixa: compromesa i sincera, que tranquil•litza i encoratja. Tu com definiries la teva música.
Definir-se una mateixa sempre és complicat, primera perquè et falta perspectiva i segona perquè les etiquetes no m’agraden massa. Simplement intento que hi haja coherència entre qui sóc i lo que canto. Entre el que sento i el que dic. Considero molt importants la humiltat, la bondat, lo compromís, l’estima i la defensa de les persones i de la natura. Lo paisatge ens humanitza. Lo riu és vida! Li canto a això... Ser cantautora implica no només fer música i lletra sinó adquirir un compromís amb lo món i les persones a les que cantes, començant per tu mateixa. I recordo l’etapa de portaveu a la Plataforma en Defensa de l’Ebre com una de les experiències vitals més enriquidores que he viscut; un exemple d’humanitat, solidaritat, lluita. Vaig aprendre molt, no seria com sóc sense aquell moviment i la gent que hi vaig conèixer i la vida que hi vaig aprendre.
Creus en la inspiració?
Deia Picasso: ‘Que la inspiración me pille trabajando’. Clar que hi crec, però també l’has de buscar. De vegades són hores treballant fins que trobes allò que no sabies ni que estaves buscant. D’altres, te ve una idea al cap i penses: és això! El que més me fascina del procés creatiu és que sorprèn al propi creador. Ni jo mateixa sé cap a on aniré quan me fico davant d’un full en blanc. Només hi ha una manera: ser sincera. Si no creus en lo que fas, sinó ho estimes, després no ho podràs defensar (com amb les persones, d’altra banda). La gent vol i busca autenticitat, no hi ha més secret. Després, sobre gustos no ha res escrit.
Quan la teva feina t’apassiona déu ser difícil desconnectar: assajos, concerts, presentacions, moments compondre... però quan no hi ha música, què hi ha?
Sense música? Impossible!! Jeje. Bé, que què faig quan no canto? Vaig en piragua, practico el bàsquet, agarro la bici, jugo amb los meus sis nebots. M’agrada passejar per la platja, banyar-me a la mar. També necessito silenci, pau, calma, llegir. Mons iaios eren pagesos, jo només intento seguir el seu exemple de vida. L’astronomia m’encanta, la muntanya m’enamora. Les meues amistats són sagrades, lo riu també. Crec en Déu o en una energia còsmica, se digue com se digue i estigue on estigue, i en la seua bondat. I en l’amor pur. També en la bondat dels humans. Sóc fluviofeliç i tinc la certesa absoluta que hi ha causalitats, no casualitats i que l’energia fluix cap a on va l’atenció. Però com et deia abans, no hi ha massa diferència entre la persona que puja a un escenari i la que baixa. Tot el que visc me servix per fer música.
Si t’haguessis d’emportar tres coses a una illa deserta, la guitarra en seria una? Què t’aporta aquest instrument?
Suposo que sí, la guitarra seria una d’estes tres coses. Les altres dos? Un àlbum amb tot de fotos de persones i moments importants per a mi, i una llibreta i llàpis per escriure pensaments i partitures. És a dir, records viscuts i records per viure.
I què m’aporta la guitarra? Mira, crec que és l’instrument més íntim i especial perquè per tocar-lo l’has d’abraçar. Te l’apegues al pit, al cor. Vibren les cordes i ho notes al teu cos, físicament vull dir. Emocionalment també, és clar! M’agrada la sonoritat, la silueta, la seua complexitat i senzillesa. I és genial que te la pugues emportar a on sigue amb los amics i muntar de seguida un petit concert.
Cantar en solitari ha de ser molt complicat. Com et vas sentir la primera vegada que vas cantar en públic?
Havia pujat als escenaris per fer-hi teatre al col•legi i ja veia que allò era el meu món. També amb el Cor Flumine, o amb actuacions més humorístiques al Patronat Escolar Obrer de la Sagrada Família, però pujar sola a un escenari... vaig tardar una mica, tenia uns vint anys i va ser a Tarragona. Estudiava al centre La Laboral i van fer un festival de final de curs. Buscaven actuacions i unes amigues ampostines de classe amb qui també compartia pis, a esquenes meues, van parlar amb los professors que ho organitzaven per dir-los que jo cantava i que ho podria fer bé. Total, que mig me van segrestar i davant de gairebé un miler de persones vaig cantar ‘Si tú no estás’ de Rosana. Era una mescla d’alegria per fer lo que realment m’agradava, temor per ser la primera vegada, emoció, responsabilitat... un moment únic!
Muntar lletres a partir de fragments d’altres obres. Com va sorgir al idea de L’escriptor inexistent?
La III Fira del Llibre Ebrenc, que es fa a Móra d’Ebre, al 2005 me va encarregar composar l’espectacle de cloenda d’este esdeveniment. Me van donar carta lliure i em vaig ficar a treballar. Llegint llegint, un dia em trobo amb això: ‘El río de Guadalquivir va entre naranjo y olivos’. Es de Lorca i vaig pensar: Mira! Com aquí! Si canvies Guadalquivir i fiques Ebre, sembla lo mateix paisatge. I després llijo: ‘Olivares coloridos de una tarde anaranjada’, de Machado. I era lo mateix també. Això em va fer pensar que el paisatge, la guerra, l’exili, l’amor a la terra... són temes comuns a molts escriptors, a moltes èpoques. Amb L’escriptor inexistent volia demostrar que la literatura és universal i intemporal, creant un collage literari que unia textos de diferents autors. Vaig seleccionar retalls de prosa i poesia d’una trentena d’escriptors, la meitat dels quals de les Terres de l’Ebre i de les comarques veïnes, i la resta, d’autors en llengua catalana o castellana. Retalls que, lligats adequadament, formaven un nou text fins al moment inexistent (d’aquí el nom) i que va posar de manifest fins a quin punt els escriptors, sense saber-ho, estan units en el temps a través de temàtiques comunes que han marcat la seua literatura. Va ser un treball fabulós que em va permetre aprendre molt.
Amb el tercer disc, GEMINIS, quin missatge ens vols donar?
Que la bondat és revolucionària. GEMINIS és denúncia, crit, sospir, aigua, terra, protesta, proposta, raó, cor. GEMINIS és esperança, pau, dignitat, humilitat, paisatge humà. GEMINIS són dos móns: lo nord, amb sobrepés, i el sud, amb desnutrició. Tan de bo mai més un idioma, una ideologia, una religió, una pàtria, sigue prohibida, imposada o utilizada com a pretext per a la confrontació. Tenim lo dret i el deure de conviure en pau, de llegar un planeta que pugue mirar-se a l’espill i aguantar-se la mirada. Cal remoure consciències. Som hereus d’un futur encara per construir. Encara hi som a temps.
Com han reaccionat els de la generació GEMINIS en aquest projecte? Segur que has pogut compartir llargues converses amb ells, què en destacaries?
Mira, si em permets, primer voldria contextualitzar una mica al lector. L’any 1952 naixia a Tortosa GEMINIS, revista cultural impulsada per Gerard Vergés (1931) i Jesús Massip (1927). En plena dictadura franquista, amb censura tant ideològica com lingüística, van publicar 43 exemplars, fins el 1961. Del fet de ser dos rau el nom de GEMINIS; també li van dir així perquè es podia llegir igual en català que en castellà: lo títol el posaven en majúscules i com en aquells temps les majúscules no s’accentuaven, burlaven, així, la censura ja d’entrada. Era un publicació d’art total: literatura, pintura, teatre, música, fotografia, cine. Una finestra oberta al món. Bona part d’este projecte s’inspira en aquella revista. Este disc vol recuperar la memòria democràtica col•lectiva d’aquell atreviment d’immensa vàlua literària i històrica i homenatjar els seus fundadors.
I una de les millors coses d’este disc ha sigut la possibilitat de conèixer més d’aprop a Gerard Vergés i Jesús Massip, els hi he d’agrair que m’hagen obert les portes de casa seua, del seu cor i de la seua saviesa. Amb 80 i 84, són dos persones entusiastes, vives, intel•ligents, humils, discretes, revolucionàries encara... De cada conversa amb ells n’aprenc, parlem de l’humà, del diví, de la vida, la mort, d política, d’ecologia. Són un pou sense fons. Lo dia del concert d’estrena del disc, a la Fira Literària Joan Cid i Mulet de Jésus (que és qui em va encarregar l’espectacle), me van dir emocionats: ‘Ens has ressucitat! És un treball sublim’. Només per això ja ha valgut la pena.
Sempre has tingut un peu també en el món del periodisme. Què t’atreu d’aquest camp? I com va nàixer la idea de Bufandes Grogues de Ràdio Tortosa?
Del periodisme m’atrau una cosa que m’atrau de la vida i de les persones: jo necessito aixecar-me dematí i saber que cada dia serà diferent, saber que aprendré coses noves. Lo periodisme això m’ho permet, igual que la música. Diríem que la música és la meua nòvia i la premsa la meua amant i havia de triar! Jeje. Des de sempre vaig saber amb qui em quedaria. A més, si realment vols viure de la música, li has de dedicar tot lo teu temps, no s’hi val a despistar-te amb altres oficis. Per això ho vaig anar dixant. Igualment, però, sempre m’he sentit molt còmoda escrivint a diaris i ara fent ràdio. Vaig acceptar l’oferta de Ràdio Tortosa de dirigir i presentar el programa de cultura perquè m’agrada fer coses per la meua ciutat, perquè es tracta d’un món que conec i m’encanta, no em pren més temps de l’imprescindible i em permet aprendre i evolucionar constantment.
Lo nom? Mira, lo nom ve dels còmics de Tintín, de qui en sóc una fan absoluta des de menudeta. La bufanda groga és un dels clau de 'Tintín al Tíbet', una de les narracions més especials d'Hergé. Tintín i companyia estan de vacances descansant i un dels seus millors amics, Txang, patix un accident d'avió a l'Himàlaia. És llavors quan un somni i una bufanda groga són les metàfores fetes realitat que ajuden el protagonista a no perdre l'esperança. 'Bufandes grogues' és un programa de periodisme i d'amistat. Són entrevistes i converses amb amics del món de la cultura i el periodisme, cantants, actors, actrius, escriptors, músics, periodistes, pintors, personatges de saviesa rural, dinamitzadors culturals... d'aquí i d'allà, sense fronteres. Si et poses una bufanda groga podràs viatjar, com el mític personatge del dibuixant belga, de l'Ebre al món. Lo nom lo vam triar un gran amic, l’actor Norbert Íbero, i jo. Ell va morir fa poques setmanes i el programa, per a mi, ara pren una dimensió especial, com d’homenatge. Norbert va ser enterrat amb una bufanda groga...
Acaba les frases:
De petita imaginava... que seria cantant, que els iaios no es morien sinó que simplement se feien més vells, i que totes les amistats eren per sempre.
Sempre he pensat... que l’aigua és vida! Si cuidem a la Terra i a la Natura, elles ens cuidaran a natros. Al cap i a la fi, lo 70 % de la superfície del planeta i el 70 % del cos humà, són aigua.
Moltes gràcies!!!
